La opinión del experto: Censurar (o no)

Lluís Agustí. Profesor especializado en textos antiguos y en historia de la literatura. (Departamento de Biblioteconomía y Documentación. Universitat de Barcelona)

A una parella de pingüins homosexuals del zoo del Central Park a Nova York, en Roy i en Silo, un guarda els va donar un ou en adopció. El conte infantil que narra la història d’aquest pollet, Amb en Tango som tres, ha estat el més perseguit en les biblioteques escolars i públiques dels Estats Units durant aquesta primera dècada del segle. Els pares i els responsables dels centres trobaven que aquesta història minava els principis de la família convencional i en volien evitar la lectura als petits.

Quan llegim que El gran Gatsby de Scott Fitzgerald, El vigilant en el camp de sègol de Salinger, i El raïm de la ira de Steinbeck, són els tres clàssics més perseguits i censurats durant el segle XX als EUA, un petit somriure de condescendència se’ns dibuixa en el rostres, això perquè ens sabem part dels bons davant d’uns trabucaires en retirada. La cosa no és tan senzilla però.

Històricament s’han succeït les prohibicions en la circulació i la lectura d’escrits per raons religioses, morals o polítiques; de fet l’aparició de la impremta va fer que els grups majoritaris i amb poder despleguessin una reacció de persecució duríssima, la part més visible de la qual seria en el nostre país el Tribunal del Sant Ofici i la seva vara de mesurar en la lectura: l’Índex dels llibres prohibits (Index librorum prohibitorum). La Inquisició és anterior a la invenció dels tipus mòbils, és cert, però el seu zel i la seva activitat s’activa especialment amb la circulació de l’imprès.

Els inquisidors prohibeixen les versions en llengües vernacles de les sagrades escriptures, els autors herètics o sospitosos de ser-ho, els impresos en territori protestant, les obres d’endevinatòria, els llibres que dissuadeixen de casar-se o prendre els hàbits... També persegueixen les obres anònimes: sense autor, sense títol, sense lloc d’edició o nom de l’editor, algú que amaga la mà és evident que ha llançat una pedra. De fet, les portades actuals amb les informacions de l’autor, el títol i el peu d’impremta els devem d’alguna manera a la nostra Inquisició. El primer Índex és de 1559, l’últim de mitjan segle XX és vigent fins l’any... 1966.

Però no és només el poder eclesiàstic qui persegueix el llibre considerat perillós, el poder civil també vigila de prop la impremta. Les lleis del Dipòsit Legal de cada regne, tan beneficioses avui per a la conservació del nostre patrimoni bibliogràfic, són en els seus inicis bàsicament una mesura de censura política. En el cas espanyol, les lleis d’impremta se segueixen una darrera de l’altra, sovint en una persecució implacable del llibre subversiu, impietós o pornogràfic. En aquestes èpoques, no gens allunyades, el negoci de llibreter és una professió que pot arribar a ser de risc. Són interessants de revisar els motius de la censura política espanyola acabada la Guerra Civil: les obres contràries al Movimiento Nacional, las anticatòliques, les teosòfiques, les ocultistes, maçòniques, les que ataquin als “països amics”,les dels autors enemics del règim, les antifeixistes, marxistes, anarquistes, separatistes... però també les de divulgació de temes sexuals, les antibel·licistes, les naturistes...

Dissuadir, prohibir algú de llegir alguna cosa... semblaria que comporta el seu contrari, el plaer íntim de la lectura d’allò que és prohibit.Però com dèiem al principi, les coses no són mai del tot simples, Tintin al Congo està començant a ser retirat de les biblioteques; si consultem “homosexualitat” a Amazon, la primera resposta és: Comprender y sanar la homosexualidad; o ens assabentem sorpresos que en alguns manuals religiosos sobre la dona aconsellen que alhora de pegar-les: “els cops no han de ser forts i durs, perquè la finalitat és fer patir psicològicament i no humiliar ni maltractar físicament”.